dissabte, 23 de novembre del 2013
Tal i com es va proposar, en les últimes reunions, intentarem tots els anys fer un viatget de fi de curs. Enguany com a primer any van tirar la pilota prou lluny... igual massa lluny
... Bilbao va ser l'elecciò del viatge. Bonica població de la que vam gaudir tots pel dia, a migdia i per la nit.. No tot teniem la mateixa intensió uns van correr i altres van fer turisme, lo segon va ser lo meu... que ójala haguera corregut només pel que vaig patejar.., uff...
Tot un matí de turisme, fotos i caminata, alguna que altra cervessa, pintxos i copeta de txakoli, no impediren realitzar el nostre objectiu en aquest viatge, la cursa que cadascú havia pensat fer.
Cadascú té una anècdota bilbaïna, uns
al casino, altres la seua divertida i emocionant entrada a meta, entre els
nocturns del primer día, algú que tornà sense cartera, uns que foren capaços de
correr en condicions de deshidratació, va haver-hi qui per qüestions laborals
no podia vindre però a última hora li van donar llum verda i pensat i fet,
cotxe i cap a Bilbao, on ens brindaren en la seua companyía.
En ressum, ha segut molt gratificant
compartir aquest cap de semana amb tots vosaltres. Sou unes grans persones i
tots junts formem un gran equip. AMUNT POLSEGUERA!!
... Bilbao va ser l'elecciò del viatge. Bonica població de la que vam gaudir tots pel dia, a migdia i per la nit.. No tot teniem la mateixa intensió uns van correr i altres van fer turisme, lo segon va ser lo meu... que ójala haguera corregut només pel que vaig patejar.., uff...
Tots molt bé i com vos habia anunciat la nostra capitana Majo Fuentes s'ha envalentonat i esta crònica l'ha fet ella en tota la bona intensió i pel seu compromís per la polseguera.
De la meua part només tinc que dir-vos als que vareu vindre moltes gràcies pel companyerisme mostrat i molt units vam anar a la majoria de llocs i als que no van poder vindre que hi ha que anar fent un lloquet per a l'any que bé, val la pena.
Temps de Majo.
BILBAO NIGHT MARATHON 2013
Una vegada més ha estat present la
germanor que sempre acompanya aquesta família anomenada “la polseguera
d´Alcàntera”. En aquesta ocasió ens hem reunit per a fer el nostre “viatge de
fi de curs” cap a BilbaDo, ni més ni
menys!!!
Tinguerem un entretingut i rialler viatge d´anada, on la mala qualitat del sò del óó7 no va resultar un obstacle per a continuar xarrant i riguent.
Tinguerem un entretingut i rialler viatge d´anada, on la mala qualitat del sò del óó7 no va resultar un obstacle per a continuar xarrant i riguent.
Pensat i fet, comprarem un cuixot, l'ocasió ho requería, i férem bon ús d´ell compartint-lo i posant-nos les botes per
a sopar. Es va apreciar la mestría jamonera d´Amadeo i de Miguel, ja que no
necessitaren suport per a col·locar el cuixot. Ells sols s´apanyaven! A les
fotos es pot observar el abans i el després del cuixot.
Al arribar i després de dur a terme les clàssiques gestions hoteleres, alguns sucumbiren al descans. Altres foren capaços després d´aquest llarg viatge, de continuar la marxa per la nit Bilbaïna, on es va demostrar que com tot, hi ha gent més ressistent que altra.
Al arribar i després de dur a terme les clàssiques gestions hoteleres, alguns sucumbiren al descans. Altres foren capaços després d´aquest llarg viatge, de continuar la marxa per la nit Bilbaïna, on es va demostrar que com tot, hi ha gent més ressistent que altra.
Tot un matí de turisme, fotos i caminata, alguna que altra cervessa, pintxos i copeta de txakoli, no impediren realitzar el nostre objectiu en aquest viatge, la cursa que cadascú havia pensat fer.
I qué dir de la cursa? Va ser una llàstima
l'aglomeració de gent, però no resultà obstacle per a passar una bona estona
i complir els nostres propòsits. El més important és que ho passarem bé. Mentre
corríem va haver de tot: rialles, cavallets, tropeçons, espentes, punxades a la
cintura… Alguns tornaven a galopar després d´un llarg temps sense competir,
altres feren el marató simplement per qué “es disfruta corrent 42 Km ” i perquè era la seua
manera de celebrar el seu 42é aniversari i uns tercers que ni molt ni poc,
decidiren fer la mitja, entre ells un que va de repte en repte, Botamarges,
Bilbao, Behovia i el que sorgisca i altre que està preparant-se el marató. Ànim!
Sou uns valents!!
Tinguerem participants a les 3 modalitats, i com no, la polseguera va complir fins el final en els objectius que tenía proposats.
Tinguerem participants a les 3 modalitats, i com no, la polseguera va complir fins el final en els objectius que tenía proposats.
Cadascú té una anècdota bilbaïna, uns
al casino, altres la seua divertida i emocionant entrada a meta, entre els
nocturns del primer día, algú que tornà sense cartera, uns que foren capaços de
correr en condicions de deshidratació, va haver-hi qui per qüestions laborals
no podia vindre però a última hora li van donar llum verda i pensat i fet,
cotxe i cap a Bilbao, on ens brindaren en la seua companyía.
Jo diría que hi ha certes persones
per ahí que es troben a un passet de fer-se polseguers, en aquest viatge
tingueren una primera presa de contacte en la samarreta de la polseguera i
segons tinc entés, la experiència els va ressultar satisfactòria. El fet de
viure i compartir l´ambient de germanor i camaraderia que es respira al club, tal
volta els acabe de convencer. No s´animeu?
En ressum, ha segut molt gratificant
compartir aquest cap de semana amb tots vosaltres. Sou unes grans persones i
tots junts formem un gran equip. AMUNT POLSEGUERA!!
També m´agradaría agraïr a les
persones que han fet possible aquest viatge posant-se en contacte en les agències,
reservant hotel, comprobant les dades de cadascú, passant els pagaments pel
banc… Heu feu una important llabor que no es veu però sense la vostra feina res
d´açò hagués segut possible. Miguel, Reyes, Julio, Juli i si em deixe a algú…
Gràcies!
AMUNT POLSEGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
AMUNT POLSEGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dimecres, 13 de novembre del 2013
Com tots sabeu la Botamarges és carrera de muntanya 63 km i segons diuen els entesos prou més dura que el Penyagolosa... encara que com jo sempre vos he dit les carreres les fem dures els que correguem, no els que les organitzen. Dit açò, un grupet dels nostres es van desplaçar a córrer l'ultra Botamarges. Esta vegada la crònica la fa l'inconcient de Joan Pons més famós com "MURDOCK" contada en primera persona.
Abans de la crònica he de felicitar al gran Fer i al no menys gran Juan Juan que van realitzar una magnífica carrera destrossant el registre de l'any anterior, i pel que els meus ulls van veure van acabar fisicamente molt sencers amb ganes d'anar a fartar el bon peix que ens oferix els amics del Bar Manolo.
Molt bona crònica que espere que anime a més d'un a passar-me les seues experiències en carrera.
No sé si va ser el nom (Botamarges) o les referències de la proba, el cas es que Juanito
Callejas es va despenjar d’esta aposta.
Així que allà n’erem 7 de la Vall, 5
polseguers (Juan Juan, Fernando, José Manuel, jordi i Jo) un tragapols (Manolo)
i un del muntanya i trail (Antonio Penalba).
Com que Jordi i jo anàvem amb un altre rotllo
vos el compte:
Divendres aprofitàrem la conjuntura, dormíem a
l’alcúdia, per deferència de Jordi, i mos arrimàrem a la Gala final del circuit
de la Ribera. Allà, mitja polseguera,
ens desitjaren sort. Agraïts.
Henar ens va preparar un soparet ric amb
hidrats de carboni i proteïnes (guisaets de vedella i creïles). Bona cuinera
Henar, com tots sabeu.
Dissabte a les 3 de la nit, Jordi tocant la
fava (no havíem quedat a les 3 i quart?). Tostaes, fruita, sucs, coca, cafenet.
Res que no falte.
A les 4 agafàvem el mondeo (quants Km té,
Jordi?). El primer sobresalt el teníem prompte: el indicador de bateria. El
segon, al instant: olor a fum. Jo pensava: la botamarges per a l’any que ve.
Però no, Jordi cabut i el mondeo també. Xino xano arribàrem a Forna. Per a
tornar ja veurem que passa.
Allà ens trobàrem amb els companys que vos he
referit. Encara que només començar cadascú es va col·locar on li corresponia. I
Jordi i jo no volíem que ningú tragara la nostra pols.
Les curses i marxes que comencen per la nit
són espectaculars. Files de llumenetes quan un clar del bosc ens permet
visualitzar tots els que portem per davant.
Poc després del primer avituallament, i abans
d’arribar a Villalonga la llum ens permetia apagar els frontals. En arribar a
Villalonga encara en portàvem 6 ó 8 per darrere. L’avituallament sòlid per als
endarrerits sempre presenta problemes. No queda pràcticament res, així que la
ràbia generada ens la posem en la motxilla (en esta ocasió portava la camel) i
la podrem gastar mes endavant.
Ja en la via verda del serpis un apretó em fa
parar un minutet, i comprovar que els mosquits de vora riu van a ser uns
companys a tindre en compte. Cada picà és un forat per on mos dessagnem.
La via verda del serpis es còmoda (llevat dels
bitxos) i permet que els que corren es separen més de nosaltres. Jordi és un
bon guia pels túnels que un dia foren pas del que ara és el seu mitjà de
transport i de vida.
S’acaba la via verda (no s’acaba, la deixem) i
amb això la placidesa, l’harmonia, la diversió... S’acaba la vida i comença
BOTAMARGES. Agafem una mica d’energies en l’avituallament i ens disposem a
enfilar el KM vertical de l’alt de la safor. Entre Jordi i un servidor fem una
bona mitjana del corredor de muntanya, 1,78 m d’alçada i 78 Kg de pes. La
putada és que si tu tens 50 € i jo cap no en tenim 25 cadascú. Sort que li portem mes d’una hora al temps de
out. Prompte ens convertim en els que precedim a la granera, que tindrem al
nostre cul de forma intermitent la resta de la marxa. Un altre avituallament
pujant ens permet alguna caloria per seguir pujant, pujant, pujant, eh Jordi.
Els descansos continus ens permeten gaudir de
les meravelloses serralades del nostre país: El Mondúver, benicadell,
montcabrer, el caroig allà baix, Aitana, i molts altres que no identifiquem. El
paisatge és autèntic, un carrascar, on trobem un muntó de setes (blanques,
roges, taronja, marrons; no, rovellons, no en vegem cap ni un). I la finestra
de la safor, un altre espectacle de la natura que ens permet contemplar el circ
de la safor, i mes enllà pobles com Oliva o Gandia i al fons la mar.
Per fi dalt, on una nevera ens informa que les
nevades en aquesta serra han sigut habituals i el comerç de gel una activitat important.
La baixada. Que prompte se’ns n’anaren les
ganes de baixar. Forta pendent, pedres soltes, de canto, de gaidó... els
turmells, els genolls, els malucs, oh quin dolor.
Arriba un altre avituallament (a partir d’ara
tots els avituallaments ens salven mitja vida). Ací ja anem 20 minuts darrere
del out. Ens recuperem i fem uns
estiraments, que ja són necessaris cada pocs km.
Continuem baixant fins l’orxa. Pel camí un
xiquet a cavall d’un burro ens sorprèn pujant per una senda estreta i empinada.
Em va vindre a la ment la imatge del
xiquet arrier protagonista de La ma de
Fàtima, quan anava per les llomes de las Alpujarras. Poc després un altre
burret, en esta ocasió tot sol, ens va fer plantejar-nos, sobre tot a Jordi, si
pujar-li al llom. Peró el ruquet anava en sentit contrari.
Hem arribat a l’Orxa. Ens havien dit que ací
cal arribar sencer per continuar be. Portem 30 Km, ens hidratem i tornem a
pujar, ara 400 m de desnivell. Comencen els problemes seriosos. A més de les
articulacions, les ampolles comencen a despuntar pels ditets. No fa molta
calor, però 26º són suficients per a que els peus comencen a bullir.
Arribem dalt, el collaet de la Comba. Allí
trobem els primers “cadàvers” de la muntanya. Un d’ells ens diu amb un fil de
veu i alguna llàgrima que “el riñón le produce acetona” i no pot seguir.
Nosaltres ens mirem, ens alimentem i fem un pensament positiu: seguim fins la
pròxima i allí repensem. Una nova vista i paisatges tenim en front i als
costats: el Montgó, la vall de la gallinera, i una muntanya a l’altre costat on
hi ha unes antenes, amb mes altitud que nosaltres que Jordi diu que s’ha de
pujar. No m’ho puc creure. Ara ve una
llarga baixada, al principi suau fins a l’alt de l’Almirall, on hi ha un
avituallament líquid on ens confirmen que s’ha de pujar a les antenes, i
després de forta pendent fins el riu Gallinera. Portem una marató, i de nou
comencem a pujar. Ens refresquem en una font a l’entrada del poble de
Benirrama. La gent que ens veu, no saben si aplaudir o baixar el cap com si s’avergonyiren.
L’avituallament i control està al costat d’un bar. Jordi veu (que no beu) dues
cerveses, però no s’atrevix a demanar. Al control hi ha tres cadàvers mes. Un
diu que va coix, i que per a patir ja va patir prou l’any passat que va tardar 15 hores. Be, es
moment d’un altre pensament. 44 Km, en queden 19. Que fem Jordi?. Ai tu voràs.
Una vegada ací... i totes eixes coses que es diuen quan la ment, el cos i el
cor pensen coses diferents.
Les mans damunt les cuixes per ajudar a pujar
i ulls cap baix per no mirar el que havíem de pujar. 400 m altra vegada. Els
granera ens agafen en seguida i van animant i donant conversa. Es porten be, no
fan servir el pal per arrear-nos.
Arribem a un pla on es veuen, encara a una
mitja hora de camí, les antenes. Unes
xiques dels equips de protecció civil ens salven la vida, no cal pujar-hi.
Jordi i jo ens mirem amb alegria, més, amb eufòria com feia hores no havíem
fet. Arribem de seguida a l’encreuament del castell de Benirrama, on els
voluntaris de l’avituallament i els granera ens fan una festa per a que seguim.
Total, ens queda una baixada llarga i
les tres últimes pujades del final.
La baixada fins l’Adzúvia és suau però llarga
per fer un desnivell de mes de 500 metres. Però arribar a l’azúvia es
assegurar-te arribar a Forna. Una vegada ixes d’Allí s’anomena el punt de “no
retorn”. Falten 10 minuts per a les 8 de
la vesprada, l’hora del tancament oficial de la meta. 9 km que no farem en 10
minuts, ni en una hora. Encara tardarem 1 hora i tres quarts. Estem apallissats
i les cames i els peus no van. 9 Km amb tres puntes com tres punyals. Poc
després d’eixir del poble se’n va la llum del sol i toca buscar els frontals.
Els granera ens acompanyen al principi. Per a la 2ª pujada és nit fosc i
aprofitant un camí pugen a un cotxe de l’organització. Ens abandonen a Jordi i
a mi en una senda a la que no li vegem cap sentit, si de cas ficar el dit en la
ferida. Jordi sols emet sons per a despotricar, en veu baixa, com en un
velatori. Em demana que no se m’ocorra fer menció de tornar l’any que ve. Ja sé
que no és moment per a bromes. A mi em queda el tros de ràbia que portava a la
motxilla. I el trac per a seguir, que són 5 Km després de 60. La senda és un
invent, no porta enlloc. Puja i baixa un turó. Sols el reflex de les nostres
llanternes en les cintes reflectants ens guien el passos. L’un rere l’altre,
ajudant-nos amb les mans. La baixada, a més, perillosa.
Eixim d’aquest infern i ens esperen membres de
l’organització en un lloc que no sabria anar amb la llum del dia i ens diuen
com seguir els pocs Km que queden .
Ara sí, un darrer esforç ens porta a l’altre
costat del castell i a l’entrada del poble, on tres xiquets es posen a cridar,
com si de Mr Marshall es tractara, “ja estan ací, ja han arribat”, mentre
juguen a xafar el cercle de la llum que fan els frontals.
Passem la meta amb 15 hores, 46 minuts, últims
absoluts i 68 i 69 de la categoria veterans, que ara sí ja podem dir que ho
som, de les marxes en muntanya.
Cal mencionar l’organització, de 9 i mig (el
mig que falta pels fallos en els avituallaments). Al poble sols quedaven ells.
En les últimes 2 hores havien entrat 5 corredors, i allí encara teníem xulles i
embotit torrat per a sopar. Ens rentàrem i canviàrem. Jordi es va fer les seues
desitjades cerveses, i com que després havia de conduir (sols un poc) jo em
vaig fer la cassalla a la salut dels dos.
BOnica experiencia que ha vuigut compartir amb nosaltres el polseguer i amic JOan POns.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
BOnica experiencia que ha vuigut compartir amb nosaltres el polseguer i amic JOan POns.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dimarts, 5 de novembre del 2013
El temps passa, la vida transcorre, al teu cos deixa empremtes, bones i roïnes, sensacions, prioritats, amistats, èxits, reptes extrems, això és la vida un cúmul d'experiències. L'estiu a passat i tots els integrants de la polseguera heu passat milers d'experiències esportives. No se per on començar perquè he deixat que se m'amuntonaren tantes cròniques, tants reptes personals vostres que em serà molt difícil no deixar-me algo que per a més d'un haja sigut important. La importància de les coses les decideix un mateix ningú és qui per a dir que una carrera no ha sigut important en la vida d'una persona.
Per a mi últimament no era important escriure, encara que sabia que
més d'un de vosaltres esperàveu la crónica... ha veure que em posa el presi, hui amb qui es ficarà, que s'haurà inventat esta vegada, es recordara de mi.... Perquè la veritat és que em recordava d'on estaveu corrent tots encara que jo no poguera acompanyar-vos desgraciadament.
Este estiu hem donat tant de si que crec que ja som un gran club, som capasos des de fer un ultra, una volta a peu, un triatlon, una travessia, un mig aironman, senderisme, triangular, viatjar amb la samarreta a la mà (senyal que portes a la polseguera amb tu).L'altre dia parlant amb Bausi arribarem a una conclusió sobre la polseguera; va començar la polseguera i anàvem tots de la mà érem quasi tots com nadons, vos heu fet grans i teniu prioritats, i objectius diferents ja no sols és córrer pels pobles veins, alguns necessiten un poc més, cadascu ha trobat el seu cami esportiu, voltes a peu, maratons, triatlons, ultres, etc... ara, m'agradaria que mai olvideu que sou de la polseguera fent el que voleu fer i recordeu que tots fem un.
Este estiu una crònica com als centres comercials 20x1 i intentant que tots estigueu contents.
Hem tingut representació en el trail de l'Aneto, dos dels grans Amadeo que no pot parar i Martí que ha volgut llevar-se l'espina de Benissa, dur? duríssim.. el clima marejat com un ànec, Van acabar? com no acabaran i amb nota, son dos dels millors esportistes que tenim a la polseguera!, Majo i Cris van anar a animar-los o més be a patir, són el suport més gran que tenen estos dos monstres. Enhorabona als quatre. També destacar este estiu les eixides organitzades que han realitzat a diferents muntanyes Fernando, Juan, Amadeo, Manel, Mendri, Majo Fuentes, Manolete, etc.. de les quals algunes han sigut per a emmarcar de divertides, les caminades i sobre tot les nits.
El nostre triatleta més destacat Simó ha sigut capaç de complir diversos reptes que s'havia proposat.
A Tavernes van arribar a córrer 4 polsegueres Reyes, Majo Fuentes, Gloria i Maria, amb la incorporació de les germanes Posada crec que tindrem molta més representació femenina a les carreres populars. La carrera de Tavernes va demostrar que fóra de les carreres també ens desenvolupem bé, mojitos inclossos.
Debut de triatleta d'una de les xiques que se sent polseguera fins a la medul·la, Majo Fuentes que va entrar a la polseguera amb moltes ganes i cada dia es supera. Va realitzat el seu primer triatlón, senyores i senyors açò promet. Una altra incorporació ha sigut la de Rosalyn que encara que nosaltres sempre l'hem tingut com una més, ara oficialment ja és polseguera, una altra dona fixa en totes les carreres dels pobles veïns i crec que va a per més... possiblement es convertisca en la primera polseguera a acabar una marató. Ànim Rosalyn.
També hem de fer un alt al camí i anomenar que per segon any i junt amb el club raspall "el Moro" i al club frontenis d'Alcàntera hem organitzat el segon triangular per a festes del poble sent un verdader éxit.. com a anècdota quedarem en segona posició absoluta masculina i tercera posició en absoluta femenina. L'any que ve ens toca guanyar espere que aconseguim tindre un poc més de compromís i anem a per ells.
El III Circuit Ribera DE Xúquer ha arribat al seu fi i hem complit com sempre, sent un dels clubs mes participatius de tot el circuit, açò ha sigut possible pel nostre Capità el gran Pepe Alarcón i Capìtana Majo Fuentes que han sabut motivar-nos.
No puc ni anomenar totes les curses on ha hagut participació de polseguers, és impossible seguir als incombustibles Carlos, Ricardo, ... corren setmana rerre setmana per tots els pobles de la comunitat, genial màquines.
A partir d'està crònica intentaré escriure més sovint, la veritat és que em resulta difícil fer-ho sen se estar actiu.
No es podeu perdre les dos següents cròniques, estan escrites pels uns dels protagonistes.
MÉS QUE MAI, AMUNT POLSEGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dilluns, 4 de novembre del 2013
Amb mesos de retard dir-vos que el circuit a transcorregut amb normalitat celebrant-se 2 carreres més, la primera es va celebrar al poble riberenc del interior Sumacàrcer, atractiva carrera que transcorre pel costat del riu i inclou una pujada amb la seua pertinent dificultat. Molt bon ambient i gran representació dels nostres 12 corredors dels què destacaria al gran veterà Julio (el ninja) que després de diverses lesions torna a les seues, sent el primer dels nostres a cobrir la distància de 8 Km que ens havien preparat els nostres amics de Camasuma, amb un molt bon temps de 31 minuts 25 segons.
Tot just van poder seguir-ho en la distància Pepe Ferri i Sergi que van entrar amb una diferència de 3 segons. Bona carrera també del Mendri 35' 17 ". Sen se ser una parella normal Tomás i Ricardo van entrar quasi a la parell 4 segons els separaren. El mateix els va passar a Joao i al bo de Javi entrant junts. La nostra única dona, Majo Fonts va fer una bona carrera entrant 13 segons davant de Carlos . A la fi de comptes vesprada passada amb desitjos de tornar a córrer en la pròxima carrera del circuit.
El Mareny de Barraquetes acollia el passat 6 de juliol la seua carrera Benèfica, carrera sempre amb molta acceptació que arreplegava a més de 800 atletes, com sempre molta calor i una humitat considerable. El nostre xapó 14 polsegueres i polseguers. Destacable el molt bon temps de Pepo un de les nostres promeses a un ritme de 3' 51" finalitza els 7 km plantejats per l'organització. Sergi amb una millora considerable del seu temps va córrer com mai a un ritme de 4' 07". Després teníem l'atracció de la vesprada era el repte de Carlos amb mi, he de dir que Carlos es va esforçar com mai i va preparar la carrera a consciència, creia en les seues possibilitats, però.... prompte es va donar compte que no tenia res a fer i la temptativa havia sigut bona pero devades, prepara't una altra Carlos que segurament qui la segueix l'aconsegueix.Per la meua part vaig fer com sempre lo que vaig poder.
Per darrere meua un gran Ricardo que esta vegada si va aconseguir despenjar a Tomás que va entrar uns 20 segons darrere d'ell.
Javi Bausa amb una gran carrera va córrer a ritme de 4' 36", seguit per Jose Antonio que s'està recuperant d'una xicoteta lesió al peu. Joao molt bé a ritme de 4' 44", enhorabona pel teu gran progrés.Marcos últimament està un poc retardat del seu amic d'aventures Bausi però prompte es posarà al seu nivell. Miguel Gorriz com sempre li agrada torturar-se en la carrera del Mareny, amb l'excusa que estiueja aprop, palisa i a la platja.
Alexis va ser esta vegada amb les amigues Empars i Bea que els està agradant açò de les carreres.
Destacable com no, l'actuació de Juli que acompanyada per Julio debutà en una carrera oficial esforçant-se al màxim, patint la calor aclaparadora, però mai perdent el somriure del seu rostre, segur que Julio va ser un company magnífic. També estic segur que no li van fer falta els seus ànims ja que porta un any preparant-se i anava més be sobrada.
Enhorabona Juli, el que vol pot.
ENHORABONA A TOTS I COM SEMPRE AMUNT POLSEGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!"
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
