dijous, 6 de juny del 2013
Mentres el dissabte a la vesprada un grup nombrós corria els 10K d'Alzira Fernando un "llanero" solitari, però polseguer, el diumenge 26 de maig participava a la XIV pujada al Moncabrer, prova de muntanya amb 19 quilòmetres (977m/+) bonica prova recomanable. El mateix Fernando, muntanyenc on els hi haja, em comptava que significat té per a ell la paraula de Moncabrer.
La veritat és que al llegir el que Fer m'ha enviat he vist molt sentiment a les seues paraules i he intentat no canviar-les per a donar-li el sentit que ell m'ha transmés.
El montcabrer per a mi és un respir , una desconectada tan sols a 40 minuts de casa. Sempre he pujat com a senderiste, tant a l'estiu amb la seua calina com a l'hivern amb el seu el embruix on de normal cauen els primers bolvets de neu, per a mi un clàssic.
No l'havia fet mai corrent i vaig pendre la decisiò que enguany tocava.
Vam eixir uns 350 corredors, l'eixida com en quasi totes les carreres de muntanya cap amunt, fins arribar a una senda on es fa el famós "enbut" que si no has sabut colocar-te marcara tota la teua carrera.
Els primers 11 km fins al cim trancorren el 89% per senda i cap amunt, cosa que impedeix fer qualsevol avançament a altres corredors més lents (tipo Monaco F1). Una vegada dalt al cim els 8 kilòmetres restants son cap avall, on ací si, és més fàcil recurtar temps i és el que vaig fer.. aconseguint un temps de 2 hores 27 minuts en un dia que va apretar la calor de valent...
En fi, anar a rodar que es diu i al final content...
Com a nota trista, comentar que és una llàstima que d'un any a altre, una clàssica com és La Pujada al Montcabrer que està fen-se 14 anys a canviat el paisatge verdós per un desolador terreny cremat per algún o alguns desalmats...
La veritat és que al llegir el que Fer m'ha enviat he vist molt sentiment a les seues paraules i he intentat no canviar-les per a donar-li el sentit que ell m'ha transmés.El montcabrer per a mi és un respir , una desconectada tan sols a 40 minuts de casa. Sempre he pujat com a senderiste, tant a l'estiu amb la seua calina com a l'hivern amb el seu el embruix on de normal cauen els primers bolvets de neu, per a mi un clàssic.
No l'havia fet mai corrent i vaig pendre la decisiò que enguany tocava.
Vam eixir uns 350 corredors, l'eixida com en quasi totes les carreres de muntanya cap amunt, fins arribar a una senda on es fa el famós "enbut" que si no has sabut colocar-te marcara tota la teua carrera.
Els primers 11 km fins al cim trancorren el 89% per senda i cap amunt, cosa que impedeix fer qualsevol avançament a altres corredors més lents (tipo Monaco F1). Una vegada dalt al cim els 8 kilòmetres restants son cap avall, on ací si, és més fàcil recurtar temps i és el que vaig fer.. aconseguint un temps de 2 hores 27 minuts en un dia que va apretar la calor de valent...
En fi, anar a rodar que es diu i al final content...
Com a nota trista, comentar que és una llàstima que d'un any a altre, una clàssica com és La Pujada al Montcabrer que està fen-se 14 anys a canviat el paisatge verdós per un desolador terreny cremat per algún o alguns desalmats...
No canvies Fer, eres autèntic. Les fotos últimament no les puc fer més grans sen se pedre qualitat. Pròxima crònica comparativa de resultats polseguers a els 10k d'Alzira i Algemesí.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada