dimecres, 13 de novembre del 2013
Com tots sabeu la Botamarges és carrera de muntanya 63 km i segons diuen els entesos prou més dura que el Penyagolosa... encara que com jo sempre vos he dit les carreres les fem dures els que correguem, no els que les organitzen. Dit açò, un grupet dels nostres es van desplaçar a córrer l'ultra Botamarges. Esta vegada la crònica la fa l'inconcient de Joan Pons més famós com "MURDOCK" contada en primera persona.
Abans de la crònica he de felicitar al gran Fer i al no menys gran Juan Juan que van realitzar una magnífica carrera destrossant el registre de l'any anterior, i pel que els meus ulls van veure van acabar fisicamente molt sencers amb ganes d'anar a fartar el bon peix que ens oferix els amics del Bar Manolo.
Molt bona crònica que espere que anime a més d'un a passar-me les seues experiències en carrera.
No sé si va ser el nom (Botamarges) o les referències de la proba, el cas es que Juanito
Callejas es va despenjar d’esta aposta.
Així que allà n’erem 7 de la Vall, 5
polseguers (Juan Juan, Fernando, José Manuel, jordi i Jo) un tragapols (Manolo)
i un del muntanya i trail (Antonio Penalba).
Com que Jordi i jo anàvem amb un altre rotllo
vos el compte:
Divendres aprofitàrem la conjuntura, dormíem a
l’alcúdia, per deferència de Jordi, i mos arrimàrem a la Gala final del circuit
de la Ribera. Allà, mitja polseguera,
ens desitjaren sort. Agraïts.
Henar ens va preparar un soparet ric amb
hidrats de carboni i proteïnes (guisaets de vedella i creïles). Bona cuinera
Henar, com tots sabeu.
Dissabte a les 3 de la nit, Jordi tocant la
fava (no havíem quedat a les 3 i quart?). Tostaes, fruita, sucs, coca, cafenet.
Res que no falte.
A les 4 agafàvem el mondeo (quants Km té,
Jordi?). El primer sobresalt el teníem prompte: el indicador de bateria. El
segon, al instant: olor a fum. Jo pensava: la botamarges per a l’any que ve.
Però no, Jordi cabut i el mondeo també. Xino xano arribàrem a Forna. Per a
tornar ja veurem que passa.
Allà ens trobàrem amb els companys que vos he
referit. Encara que només començar cadascú es va col·locar on li corresponia. I
Jordi i jo no volíem que ningú tragara la nostra pols.
Les curses i marxes que comencen per la nit
són espectaculars. Files de llumenetes quan un clar del bosc ens permet
visualitzar tots els que portem per davant.
Poc després del primer avituallament, i abans
d’arribar a Villalonga la llum ens permetia apagar els frontals. En arribar a
Villalonga encara en portàvem 6 ó 8 per darrere. L’avituallament sòlid per als
endarrerits sempre presenta problemes. No queda pràcticament res, així que la
ràbia generada ens la posem en la motxilla (en esta ocasió portava la camel) i
la podrem gastar mes endavant.
Ja en la via verda del serpis un apretó em fa
parar un minutet, i comprovar que els mosquits de vora riu van a ser uns
companys a tindre en compte. Cada picà és un forat per on mos dessagnem.
La via verda del serpis es còmoda (llevat dels
bitxos) i permet que els que corren es separen més de nosaltres. Jordi és un
bon guia pels túnels que un dia foren pas del que ara és el seu mitjà de
transport i de vida.
S’acaba la via verda (no s’acaba, la deixem) i
amb això la placidesa, l’harmonia, la diversió... S’acaba la vida i comença
BOTAMARGES. Agafem una mica d’energies en l’avituallament i ens disposem a
enfilar el KM vertical de l’alt de la safor. Entre Jordi i un servidor fem una
bona mitjana del corredor de muntanya, 1,78 m d’alçada i 78 Kg de pes. La
putada és que si tu tens 50 € i jo cap no en tenim 25 cadascú. Sort que li portem mes d’una hora al temps de
out. Prompte ens convertim en els que precedim a la granera, que tindrem al
nostre cul de forma intermitent la resta de la marxa. Un altre avituallament
pujant ens permet alguna caloria per seguir pujant, pujant, pujant, eh Jordi.
Els descansos continus ens permeten gaudir de
les meravelloses serralades del nostre país: El Mondúver, benicadell,
montcabrer, el caroig allà baix, Aitana, i molts altres que no identifiquem. El
paisatge és autèntic, un carrascar, on trobem un muntó de setes (blanques,
roges, taronja, marrons; no, rovellons, no en vegem cap ni un). I la finestra
de la safor, un altre espectacle de la natura que ens permet contemplar el circ
de la safor, i mes enllà pobles com Oliva o Gandia i al fons la mar.
Per fi dalt, on una nevera ens informa que les
nevades en aquesta serra han sigut habituals i el comerç de gel una activitat important.
La baixada. Que prompte se’ns n’anaren les
ganes de baixar. Forta pendent, pedres soltes, de canto, de gaidó... els
turmells, els genolls, els malucs, oh quin dolor.
Arriba un altre avituallament (a partir d’ara
tots els avituallaments ens salven mitja vida). Ací ja anem 20 minuts darrere
del out. Ens recuperem i fem uns
estiraments, que ja són necessaris cada pocs km.
Continuem baixant fins l’orxa. Pel camí un
xiquet a cavall d’un burro ens sorprèn pujant per una senda estreta i empinada.
Em va vindre a la ment la imatge del
xiquet arrier protagonista de La ma de
Fàtima, quan anava per les llomes de las Alpujarras. Poc després un altre
burret, en esta ocasió tot sol, ens va fer plantejar-nos, sobre tot a Jordi, si
pujar-li al llom. Peró el ruquet anava en sentit contrari.
Hem arribat a l’Orxa. Ens havien dit que ací
cal arribar sencer per continuar be. Portem 30 Km, ens hidratem i tornem a
pujar, ara 400 m de desnivell. Comencen els problemes seriosos. A més de les
articulacions, les ampolles comencen a despuntar pels ditets. No fa molta
calor, però 26º són suficients per a que els peus comencen a bullir.
Arribem dalt, el collaet de la Comba. Allí
trobem els primers “cadàvers” de la muntanya. Un d’ells ens diu amb un fil de
veu i alguna llàgrima que “el riñón le produce acetona” i no pot seguir.
Nosaltres ens mirem, ens alimentem i fem un pensament positiu: seguim fins la
pròxima i allí repensem. Una nova vista i paisatges tenim en front i als
costats: el Montgó, la vall de la gallinera, i una muntanya a l’altre costat on
hi ha unes antenes, amb mes altitud que nosaltres que Jordi diu que s’ha de
pujar. No m’ho puc creure. Ara ve una
llarga baixada, al principi suau fins a l’alt de l’Almirall, on hi ha un
avituallament líquid on ens confirmen que s’ha de pujar a les antenes, i
després de forta pendent fins el riu Gallinera. Portem una marató, i de nou
comencem a pujar. Ens refresquem en una font a l’entrada del poble de
Benirrama. La gent que ens veu, no saben si aplaudir o baixar el cap com si s’avergonyiren.
L’avituallament i control està al costat d’un bar. Jordi veu (que no beu) dues
cerveses, però no s’atrevix a demanar. Al control hi ha tres cadàvers mes. Un
diu que va coix, i que per a patir ja va patir prou l’any passat que va tardar 15 hores. Be, es
moment d’un altre pensament. 44 Km, en queden 19. Que fem Jordi?. Ai tu voràs.
Una vegada ací... i totes eixes coses que es diuen quan la ment, el cos i el
cor pensen coses diferents.
Les mans damunt les cuixes per ajudar a pujar
i ulls cap baix per no mirar el que havíem de pujar. 400 m altra vegada. Els
granera ens agafen en seguida i van animant i donant conversa. Es porten be, no
fan servir el pal per arrear-nos.
Arribem a un pla on es veuen, encara a una
mitja hora de camí, les antenes. Unes
xiques dels equips de protecció civil ens salven la vida, no cal pujar-hi.
Jordi i jo ens mirem amb alegria, més, amb eufòria com feia hores no havíem
fet. Arribem de seguida a l’encreuament del castell de Benirrama, on els
voluntaris de l’avituallament i els granera ens fan una festa per a que seguim.
Total, ens queda una baixada llarga i
les tres últimes pujades del final.
La baixada fins l’Adzúvia és suau però llarga
per fer un desnivell de mes de 500 metres. Però arribar a l’azúvia es
assegurar-te arribar a Forna. Una vegada ixes d’Allí s’anomena el punt de “no
retorn”. Falten 10 minuts per a les 8 de
la vesprada, l’hora del tancament oficial de la meta. 9 km que no farem en 10
minuts, ni en una hora. Encara tardarem 1 hora i tres quarts. Estem apallissats
i les cames i els peus no van. 9 Km amb tres puntes com tres punyals. Poc
després d’eixir del poble se’n va la llum del sol i toca buscar els frontals.
Els granera ens acompanyen al principi. Per a la 2ª pujada és nit fosc i
aprofitant un camí pugen a un cotxe de l’organització. Ens abandonen a Jordi i
a mi en una senda a la que no li vegem cap sentit, si de cas ficar el dit en la
ferida. Jordi sols emet sons per a despotricar, en veu baixa, com en un
velatori. Em demana que no se m’ocorra fer menció de tornar l’any que ve. Ja sé
que no és moment per a bromes. A mi em queda el tros de ràbia que portava a la
motxilla. I el trac per a seguir, que són 5 Km després de 60. La senda és un
invent, no porta enlloc. Puja i baixa un turó. Sols el reflex de les nostres
llanternes en les cintes reflectants ens guien el passos. L’un rere l’altre,
ajudant-nos amb les mans. La baixada, a més, perillosa.
Eixim d’aquest infern i ens esperen membres de
l’organització en un lloc que no sabria anar amb la llum del dia i ens diuen
com seguir els pocs Km que queden .
Ara sí, un darrer esforç ens porta a l’altre
costat del castell i a l’entrada del poble, on tres xiquets es posen a cridar,
com si de Mr Marshall es tractara, “ja estan ací, ja han arribat”, mentre
juguen a xafar el cercle de la llum que fan els frontals.
Passem la meta amb 15 hores, 46 minuts, últims
absoluts i 68 i 69 de la categoria veterans, que ara sí ja podem dir que ho
som, de les marxes en muntanya.
Cal mencionar l’organització, de 9 i mig (el
mig que falta pels fallos en els avituallaments). Al poble sols quedaven ells.
En les últimes 2 hores havien entrat 5 corredors, i allí encara teníem xulles i
embotit torrat per a sopar. Ens rentàrem i canviàrem. Jordi es va fer les seues
desitjades cerveses, i com que després havia de conduir (sols un poc) jo em
vaig fer la cassalla a la salut dels dos.
BOnica experiencia que ha vuigut compartir amb nosaltres el polseguer i amic JOan POns.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
BOnica experiencia que ha vuigut compartir amb nosaltres el polseguer i amic JOan POns.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Dktgoria... pero al any que ve hi ha que tornar !!
ResponEliminaRetos como este hacen a las personas grandes.Enhorabuena sois unos craks!!!! Juli
ResponElimina