dimarts, 10 d’abril del 2012
No sé que té la Ciutat comtal que els
nostres polseguers sempre disposen d'un buit per a anar a gaudir dels seus
meravellosos carrers i edificis.
Barcelona no és una marató per a fer el millor
temps de la teua vida però els nostres sempre s'intenten superar i com sempre
dic: el primer és acabar en condicions i després ja vindrà la marca.
Parlant amb Fernando i Juan, diferents són els
seus estats d'ànim, encara que no cregueu que cap dels dos estiguen afonats.
Els dos estan esperant a córrer una altra. Tant Fernando com Juan i Emilio van eixir
amb els deures fets, havien seguit un pla d'entrenament i coneixent-los segur
que al “ditet”.
Va
haver tres eixides, en la segona eixida estava Fernando amb la intenció
d'abaixar les 3 hores 45 minuts. El començament, com tots, va ser ràpid però
sense perdre els papers. Fernando es va trobar còmode fins a finals del quilòmetre
27 ó 28 que va caminar i va seguir. Merda de parades! . Que roín és parar....
En el quilòmetre 36 ja va començar a notar pesades les cames, rampes, estirades
i tot el que comporta no haver-se hidratat i alimentat correctament, (és la
meua humil opinió) si resumim la seua actuació no és per a estar content
però.... Sempre s'aprenen coses dels mals dies i recorda't que dels mals
moments que passes et faràs molt més fort de ment. Fernando, enhorabona per la
teua actitud lluitadora i per haver finalitzat una marató més, Una mossa més
per al teu”revolver”. 
Juan i el seu germà Emilio van eixir un poc
més arrere amb la intenció de fer tota la marató junts .... si això podia ser.
Em compta Juan que moltes pujades i baixades en la primera mitja marató i el
final també uns dos quilòmetres interminables que el dia anterior no els van parèixer
de pujada. Juan tots sabem com és, un MAQUINA, posa un ritme i pareix que no sàpiga
córrer ni més lent ni més ràpid. Al bo de Juan li van sobrar 200 metres per a
poder complir el seu objectiu de baixar de les 4 hores, encara que moralment
les va baixar. Enhorabona màquina.
Respecte al quasi polseguer i hui ja
maratonià Emilio, li van sobrar uns pocs quilòmetres per a entrar junt el seu
germà. Emilio, el rècord familiar de marató ho té Juan, en una altra marató no
se si tindràs ganes d'intentar fotre-li-lo, jo t'anime que almenys ho intentes
però....ja vestit de polseguer. Enhorabona senyor maratonià.
AMUNT POLSEGUERA
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada