dimarts, 30 d’abril del 2013
L'escola amb tots els seus membres, com fan tots els anys, van inundar els carrers de Gavarda amb un nou colorit, el del equipatge d'estiu.
S'ha convertit en una costum, tres anys consecutiu que es dirigeixen a Gavarda en multitud i amb l'alegria que els caracteritza. Eixos xiquets que no alçaven un pam de terra ja donen guerra i els que no eren tan xicotets ja estan en llocs alts.
però el que més tenim que destacar és l'alegria i les ganes que transmeten el nostres menuts, son un exemple per als majorots. Agrair als pares i mares el suport i dedicació.
Així que l'escola de la polseguera una vegada més es va fer de notar.
Són tots uns campions des del primer fins a l'últim.
AMUNT ESCOLA LA POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!
però el que més tenim que destacar és l'alegria i les ganes que transmeten el nostres menuts, son un exemple per als majorots. Agrair als pares i mares el suport i dedicació.
Així que l'escola de la polseguera una vegada més es va fer de notar.
Són tots uns campions des del primer fins a l'últim.
AMUNT ESCOLA LA POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!
dilluns, 29 d’abril del 2013
Mentres uns valents estaven a la perimetral de Benissa altres, no menys valents, ens representaven en la carrera de muntanya del poble veí de Vilanueva de Castellón. Font amarga-les Salines és una carrera molt popular i molt bona carrera per a iniciar-se en la muntanya. En la secció de corredors teníem al gran "portu" que va ser el primer dels nostres a creuar la meta sen se cap experiència però dur com les roques va fer una bona carrera.A tan sols 3 minuts entrà el "Medri" que el veiem poc entre nosaltres però ací esta corrent com un lleó encara que lo d'ell són carreres més curtes, últimament corre llarga distància ho va demostrar en la mitja marató nostra.
I senyors la "gacela" Vicent el mellaet torna a les pistes de ball amb més il·lusió que mai, va Vicent que tinc ganes de veure't ací davant donant-li pel sac al "capi".Pepo el nostre nou polseguer ja s'atrevix amb la muntanya este amb la seua joventut donarà molt que parlar, ànim Pepo que tu si vols pots.
Javi Bausa desprès d'estar el dia anterior a Benissa veient als altres polseguers, només tènia ganes de córrer i llevar-se el mono que passarem veient als nostres, va fer una carrera com sempre esforçant-se i al mateix temps controlant els quilòmetres.
Jesús "el Kornan", un altre fenòmen que no se li veu molt però ahí esta entrenant d'amagat, este s'atreveix amb tot i entra a meta encara que siga a revolcons. Carlos Casanova li vinc dient que no vaja tant amb la dona i ell "erre que erre" et va a deixar a l'altura del betum segueix entrenant-la i voràs que prompte et portaràs la sorpresa.
També teniem caminant i pasant-ho de lo més bé a Moisés Perucho que amb un grup d'amics va passar el matí per la serra.
L'única xica que ens representava, estava en la secció de caminants no va ser una altra que la nostra intrèpida i decidida Tere, la guerrera que va aconseguir doblegar al Kornan. Com el que no vol agafà el muntant i se'n va anar a caminar si no m'han informat malament amb la seua cunyada Luïsa i bona palissa que es van donar al cos. Au teresa que eres de lo més polifacètica.I matí passat fent esport, amb bona companyia i natura a roll.
AMUNT POLSEGUERA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dissabte, 13 d’abril del 2013
SENYORES I SENYORS el cap de setmana del 23 de març un grup de polsegueres van agafar els trastos i au!.... com el que no ho vol a Benissa a intentar fer 65 km de pura muntanya, i quan dic pura és d'haver-hi trams d'un nivell molt alt. Com ja ens anem coneixent res els fa por a estos "romeros", només tenien ganes i fe a acabar el que de segur començarien.
Després d'estar allí animant-los esta vegada no vaig a posar-los cap imatge de romeries arrossegant bous ni burros ni coses paregudes, es mereixen el meu més sincer respecte, i els bous i burros són ells... sio para que barbaritat, vaig estar una estona al quilòmetre 27 i després en el 37, arribaven tots blancs, les cares desencaixades, rampes, nervits... uff que patir estic segur que més d'un no tornarà a xafar les cimes del Bèrnia.
Perquè vos feu una idea de la duresa física i mental de la prova vos diré que dels 500 inscrits van acabar al voltant de 350 un 30% menys dels que van començar. Per desgràcia dels nostres valents també vam tindre alguna baixa per diferents causes. La nit anterior a la carrera va ser el major èxit polseguer, tots reunits en una caseta rural amb rises, festa alguna cervesa i molta germanor, visca els vostres ous campions; tots vareu tindre el més important, alegria abans de començar.Els acompanyants un 10 per a ells la puntuació més alta de qualsevol prova, els segueixen a tots els viatges i disfruten de les seues coses, comentaris i rialles. Sou la reòstia.
La cursa per cridar-la d'alguna forma va ser de tot menys carrera, córrer van córrer, però també van enfilar, van anar a arrastrons, algun se'n va anar de cap, altres van allisar cadenes de tant d'estrényer les mans, de tot; va haver de tot el que vos podeu imaginar.
Com a menys bo va ser l'abandó de Martín "la pantera de cotes", José Sala el nostre KIlian i finalment Pepe Alarcón el nostre actual "capi" més conegut a Benissa com "la alegria de l'huerta".Martín tota la setmana amb grip, afectant-li l'estómac el va debilitar moltíssim, ganes de córrer i fer-ho be no li van faltar, ell mateix s'animava a l'eixida i deia que es trobava perfectament recuperat. Desgraciadament no va ser així i més prompte del que ell s'esperava van començar a aparéixer els dubtes, després mal estar i finalment els vòmits li van fer abandonar el desitjat repte.
De moment ja té repte per a l'any pròxim anar i acabar el que va començar enguany. Martín "els èssers humans que s'alcen inclús són més grans que els que no han caigut". Eres gran, campió.
Pepe Alarcon més conegut en Benissa com "la Alegria", més fort que un bou miura, encara que ell creu que és un jònec, va tindre que abandonar per una causa que ell mai s'esperava tindre, un tram tan tècnic que va engarrotar les seues cames, va bloquejar la seua ment i va pujar de pulsacions el seu cor. Després d'açò ja van començar els dubtes, les rampes, etc... ara bé és l'únic que ha dit que la pròxima edició estarà present i açò no acaba enguany, continuarà..... " El Capi i el Bernia" serà la nova telenovel·la que triomfarà en tota sud-amèrica. La vida no és fàcil sempre hi ha obstacles que s'han de botar amb la polseguera "si se puede"". Ànim fenomen.
Jose Sala "el Kilian", la veritat tampoc va tindre el seu millor dia, el seu entrenament no havia sigut el que verdaderament necessita una prova d'ultra, però ell confiava en el seu saber estar a la muntanya. Molt fort va eixir amb una gran ambició i ganes de fer una carrera espectacular. El meu nom portava al dorsal i és que li haguera agradat entrar i oferir-me a mi una gran marca. Li l'agraïsc i m'emociona el saber que el meu germà pensa en el que a mi em costa no poder córrer i estar en carrera junt amb ells. Lo únic que puc dirte és : Els amics són com a germans i els germans són fins a la mort, tu i jo amics i germans. Eres un Crack.
No tots van patir la mateixa mala sort, vam tindre altres representants que van poder acabar la prova i compten meravelles de la proesa.Vicent Mompó "la gossa vella", és un dels pocs participants de tota la carrera que se li cau la bava dient com seu va pasar de bé en el tram tècnic, per a ell el mijor de la cursa el cim del Bernia. No va tindre bones sensacions des de l'inici però amb unes xicotetes molèsties en el pubis va seguir. És un expert muntanyenc i sap que açò de les ultres és molt llarg en qualsevol moment de sobte et comences a trobar bé, aguantà en els mals moments i al transcurs de la prova va començar a sentir-se bé finalitzant la prova no sense haver patit animalades.
Juan Juan " Juan de la jungla", este si que és un verdader fenomen. Va eixir no massa confiat ni en el seu entrenament, ni en les seues forces. Juan, sabedor que és molt cabut i té molta capacitat de patiment confiava que estes dos qualitats li farien eixir airós del repte, i així va ser. No es marcà cap temps concret, acabar com fora era el seu objectiu. Sé que va patir, és un dels més satisfets de tots els polseguers i espere que la nostra presència li ajudara a aconseguir el seu objectiu. Eres digne d'admiració i per a tu tinc una frase de abraham Lincoln que et clava: Vaig lentament, però mai desfent el que camine.
.jpg)
Fernando "Sport Billy", com tots sabem un tio que li agrada saber en tot moment que fa i quin és el pròxim pas a realitzar, total en una paraula, top control. Si en els primers 20 quilòmetres una persona d'este tipus no es troba bé, el més normal és que et menges la bola i pensant que açò et ve gran et retires. Bueno... però si en eixe moment t'encreues amb un tio súper optimista que et dóna un aire fresc, eixe és Juan, que succeix?, o t'afones o agafes aire. Per sort la segona cosa li va succeir al bo de Fer, va agafar aire fresc i va ser capaç d'acabar la prova amb molta solvència, inclús abaixant el temps d'altres ultres menys dures. "Si vols aconseguir una meta , has de vore-la primer en la teua ment". Enhorabona figura.
Moisés Monar, va ser la gran sorpresa per a molts de esta prova. Carrera súper seriosa sense cap tipus d'experiència, Entrenament més be fluix per a afrontar una prova d'esta dificultat, amb totes estes dificultats la majoria de gent pensaria: que anat a fer Moisés a Benissa?, jo et diré va anar a fer la seua carrera i demostrar-se a si mateix que tot és possible amb una bona mentalitat. El que em va resultar més curiós de Moisés va ser la seua pregunta als pocs dies : Miguel vosaltres que teniu més experiència, et conte; em trobava bé però em feien molt de mal les cames sobretot al baixar, això a que és degut?. Fotre Moisés, això és degut al fet que eres un fenomen i has realitzat una gran gesta 65 kilòmetres amb poc entrenament. El que diferència als hòmens és una de les teues virtuts, la humilitat. Enhorabona.
Pepe Ferri "el Lince", sense dubtar-ho ni un segon és un dels més disposats a realitzar qualsevol carrera de muntanya del nostre club. Sempre està inscrit a alguna de les proves importants del nostre territori. El resultat d'açò és la seua experiència, sempre sap regular-se en les proves i té un alt control del seu cos. Les seues sensacions finals van ser d'haver patit però tindre un bon sabor de boca, haver tingut en els seus ulls unes meravelloses vistes des de l'alt del Bèrnia. Una mossa més en les seues cames, que acull amb alegria. "Estar contents amb el que posseïm és la més segura i millor de la seua riquea".
He deixat per a li final a un personatge, que personatge, Amadeo "Grizzly Adams", que no em canse d'elogiar les seues grans proeses. En l'actualitat és el nostre màxim representant en els ultres i un dels grans en asfalt. El seu secret....?, si no comptem el treball, la joventut i ser més cabut que una burra... jo no se quin és. Amadeo en esta carrera comptava amb el suport de Jose Sala, fort va llançar la carrera Kilian i bé va respondre Amadeo. No li va influir la retirada de Kilian, realitzant una segona part de la carrera espectacular. Per davall de les 10 hores va creuar la meta, vist allò que s'ha vist, vos dic que només uns 50 valents van arribar davant d'ell, a tots només ens queda llevar-nos el barret i si algú té ganes les pròximes edicions intenteu batre-lo. "Sóc gran creient en la sort, i he descobert que mentres més dur treballe, més sort tinc". Eres un autèntic idol.Per als que vam anar a disfrutar de veure-vos patir, que extrany queden estes paraules però és la pura realitat, estem orgulls de pertànyer al cercle d'amics de tots vosaltres. Una vegada més, per a mi, és un orgull pertanyer a este club.
Amunt polseguera!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
divendres, 5 d’abril del 2013
Tots treballarem un muntó per a que la gent se n'anara contenta i haver-hi si així a l'any que ve ampliem inscripcions fins a 700 i tenim llista d'espera.
La veritat, destacable va ser tot. Des de fa uns mesos que començarem a treballar fins a després de la carrera que continuarem treballant tots a una, com els mosqueters.Hem fet una gran família i al nostre voltant contagiem el nostre entusiasme a familiars, amics, associacions....
Hem demostrat saber fer bé les coses i esperem l'any que ve fer-ho inclús millor.
Hem de millorar coses?, si, rotundament si.
Fem moltes coses be?, si, rotundament si.
Amb que ens tenim que quedar?, sobretot amb els bons comentaris que ens han arribat de tots costats i saber rectificar els errors per als anys següents.
Si vos en adoneu mig poble estava ajudant en l'organització de la prova, a tots ells moltes gràcies i que sàpien que sense ells açò no es podria fer. Les empreses col·laboradores, que vos vaig a dir d'elles, amb els temps que corren, i mai diuen no. La polseguera i m'atreviria a dir el poble d'Alcàntera vos dóna mil vegades les gràcies a tots els col.laboradors. 
Bo.... i en la part esportiva destacar amb tambors i cornetes la presència de Rick Hogan i Blanca que van ser els participants més veterans de la prova . Els dos van entrenar la carrera amb molt sacrifici, només per el fet de córrer en el que consideren el seu poble i la carrera que organitza el seu club. Quan els vaig veure als dos amb l'equipatge de la Polseguera i disposats a córrer se'm van posar els pèls com a escàrpies, va ser una auténtica pujada d'adrenalina.Que va passar a la carrera?, el teniu a la crònica en la web del circuit. correntpelxuquer.org, entreu i llegireu una xicoteta crònica del desenllaç de la carrera. Vos faig arribar unes boniques esbosses escrites per Blanca que amés de ser una gran atleta és una excel.lente escriptora.
AMUNT POLSEGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
CADA CARRERA CONSTA DE DOS PARTES:
UN
ANTES (El entrenamiento) Y UN DESPUÉS (el día de la verdad).
ENTRENANDO ENTRE NARANJOS
Amanece un
día primaveral, diáfano, soleado,
cálido y espléndido después de varios padeciendo lluvias torrenciales, fuertes vientos, y temperaturas desapacibles.
Hoy
es mi último entrenamiento para participar en la carrera que organiza mi Club
La Polseguera d´Alcàntera.
Después
de años sin competir la primavera pasada lo hice en Algemesí y sufrí mucho a
pesar de que me acompañaba Laura una Polseguera joven y animosa.
He
luchado en lo que va de año con una hernia discal que me ha dolido y preocupado
bastante; me puse en manos de otra
Laura, una fisioterapeuta muy eficiente; he imitado la constancia de Rick; he
bajado 5 kilos de peso; he activado mis neuronas de corredora de alta
competición bajándolas al objetivo de una principiante; he tenido fuerza de
voluntad para reanudar la vida deportiva de antaño; he aprovechado los caminos
de la huerta valenciana inundados de sol a raudales durante el invierno y he tenido la motivación de toda La
Polseguera para correr dentro de una semana la carrera de 10 Km.
Es
difícil reengancharse a competir después de 8 años sin hacerlo pero de dentro
he de sacar mis anteriores experiencias en las carreras sufriendo, sudando,
temblando, disfrutando, llorando, riendo, adelantando, ganando trofeos,
diplomas y el respeto en este mundo del atletismo.
Hoy,
2 de marzo de 2013, tengo la seguridad de que he hecho un buen entrenamiento y
que puedo hacer la carrera con buenas perspectivas.
He
conseguido retomar lo que significa correr seriamente; esa especie de milagro
personal que separa el cuerpo de la mente; el uno se esfuerza, la otra vuela
por lejanos lugares; mientras los pies avanzan por el polvo del camino, fango o
charcos, padeciendo incipientes ampollas o las más diversas molestias
imaginables, los pensamientos vuelan por otras dimensiones y derroteros, las
neuronas te llevan a Marte.
Es
una táctica psicológica muy importante para los deportistas; funciona como un
analgésico que calma el dolor cuando el sufrimiento invade al cuerpo.
Estas
son las emociones que todos los corredores experimentamos. Se convierte en un
placer que crea adicción. Mejor no dejarlo ya que genera calidad de vida física y psíquica al
organismo. Vivimos como en un estado de gracia, con la ayuda de endorfinas, en un
masoquismo interior que nos mantiene en la felicidad luchando como Don Quijote
y Sancho, éste arrastrándose con los pies en el suelo y aquel con sus molinos
de viento.
Ahora
vuelvo pues, como los toreros, a debutar. Ya no puedo perder oportunidades pues
los años pasan muy rápidos. Próximamente cumpliré 66 y temo a mi columna
vertebral. Por todo ello hoy es un día especial ya que he finalizado un buen
entrenamiento; puedo estar orgullosa de mi misma, del deber cumplido, de haber
superado la pereza de años anteriores mejorando mis condiciones físicas. Tengo
la confianza de poder llegar a Meta con imágenes agradables y mi cuerpo
corriendo por este pueblo de Alcàntera donde me siento feliz de vivir y
convivir con todos.
LA CARRERA DE
ALCÀNTERA
Ha
sido un bonito día, soleado y con brisa refrescante. Cuántos recuerdos de antaño
se agolpan y despiertan; cuantas emociones han salido a flote; todas ellas
rebozadas con sus dosis de Don Quijote y Sancho.
El
punto más elevado del circuito se llama El Pi de Borja. Las cuestecitas son
duras pero en ellas tengo ventaja porque entreno por ellas frecuentemente, mis
zapatillas las suben sin inmutarse y mis pulmones no gruñen. A partir de ahí es
cuando he empezado a pasar a muchos corredores; me he enganchado a algunos
grupitos que más adelante iba dejando atrás; apurando metros; haciendo amigos;
con las bromas características; en fin, los corredores sabéis de lo que hablo;
de esa magia que sube la autoestima y te llena de satisfacción.
He
ido a mi ritmo, sola, muy suelta, reservándome, con disciplina, sin dejarme la
piel pero disfrutando de la carrera. ¡Magníficas sensaciones!
Hoy,
en casa, con mi club y mi gente aplaudiendo, he llegado a Meta como si por la
alfombra roja paseara. ¡Qué felicidad haberlo conseguido! Mi mayor éxito es
haber llegado con energías.
Esta
carrera la dedico a la Polseguera. Todos, corredores, organización y ayudantes forman
un gran club. Felicidades no sólo por vuestros logros deportivos sino por haber
generado esta gran familia que integramos el club deportivo de Alcàntera de
Xúquer. Sois dignos de encomio gracias a vuestra compenetración, entrega,
trabajo y camaradería. Felicidades Polseguera, siempre adelante, a por nuevas
metas, que todas sirven para aprender y salir de ellas más fuertes física y
moralmente. Quiero nombrar especialmente a Migue el presi, Julio, Reyes y Juli
, a todo el personal del pueblo que se desvive colaborando cada año, madres del
Ampa, junta de festeros, familias de todos los corredores y a todos aquellos que con sus euritos
participan en estos días difíciles comprando la lotería y siendo sponsors.
También tengo presentes a todos y cada uno de los corredores del club por
vuestra amabilidad conmigo a pesar de que nunca he entrenado con vosotros
porque me machacaríais a la primera revuelta y por último a todos los
corredores que con su dorsal han conseguido que los participantes hayamos superado
la cifra de los 500.
Permitidme
así mismo aplaudir fuertemente a M. José
Fuentes. Ella es la nueva generación femenina de la Polseguera, representa la
ilusión de la juventud y la fuerza positiva del
deporte. Todos te admiramos y se
nos cae la baba de verte tan optimista y enganchada. Ha sido una enorme satisfacción compartir
contigo el pódium. ¡Hermanas para siempre!
Quiero
agradecer también a mi hijo Gorka y su novia Ester su presencia en la meta, a
todos los vecinos que me habéis animado y aplaudido tanto, principalmente a los
chiquillos que con sus gritos efervescentes me han demostrado que Alcàntera me
ha acogido y soy una vecina apreciada.
Finalmente
ensalzo el modelo de Rick. Lleva arrastrando una lesión en los gemelos. Con su
sufrimiento y empeño de hoy nos ha dado una lección.
Gracias,
cariño, sobre todo por darme una palmada en el culo cuando por pereza he de
sacar pecho y salir a entrenar. Tu ejemplo siempre es valioso para mí y para
aquellos que, consiguiendo hoy buenas marcas gracias a sus pocos años, se miren
en tus canas, ejemplo, experiencia y hagan como tú: tortugueando, sufriendo y
llegando.
Yo
me siento muy feliz por haber conseguido una buena marca luchando dignamente la
primera vez que represento a La Polseguera compitiendo en Alcàntera. Gracias,
amigos, espero tener salud, energía e ilusión muchos más años para seguir
demostrándome a mí misma que la edad hay que saber llevarla y que conseguir
metas personales es un placer que el deporte nos regala.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
