LA POLSEGUERA D'ALCÀNTERA

El que vos puc comptar, per que ho vaig viure en les meues carns, és de la caminada que vam fer el dissabte; va ser un VERDADER LUXE. La caminada la vam proposar els Polseguers que correrem la marató del pic Espada el 31 d´Octubre, així véiem el terreny a què ens anem a enfrontar.

Eixirem d'Alcàntera a les 7 hores, (sé que és un poc enjorn i a molts vos lleva les ganes de vindre, però desprès no et recordes ni et sap greu la matinejada) com vos deia eixirem Pepe Alarcón, Pepe júnior, Xavi, Guillem, Julio, Julia, Joan Pascual, Pepe Ferri, Jose Sala, Alba, Reyes i jo. Entre els pobles de l'Alcúdia de Veo i Algimia d´Almonacid havíem quedat amb el nostre guia particular el polseguer Joan Pons que ens va portar amb ell al seu fill major Sergí, un amic seu Pau i son pare Paco.

De Joan que vos vaig a dir s'està llaurant la seua gran fama de guia de senderisme amb lletres d'or només ens va perdre UNA vegada, tot just començar per a donar-li morbo a la caminada i gràcies a això vam poder assaborir amb els nostres paladars unes mores silvestres boníssimes, i vam poder canviar opinions del poble que es veia al fons si era Segorbe, Andorra o Leganés.

Joan, sense tu la caminada no té cap tipus d'emoció i el que no ho entén és per que no és un verdader muntanyer, (SI TU NO VAS, JO TAMPOC), GRAN GUIA Joan.

La veritat és que ens ho passem genial, primer vam ser per un camí forestal, desprès ja vam agafar una senda buscant el barranc Malo (hasta arribar a ell descobrirem altres sendes que no estaven en cap mapa, som uns CRAKS), dins del barranc Malo trobarem gent de l'organització de la marató del pic Espadà netejant les sendes per a la marató.

Pararem a esmorzar en mig del barranc , bon vi, bona samorra, café, conyac i la companyia fantàstica. Els que millor se'l van passar van ser els xiquets, vos anime a tots que la pròxima eixida vingeu amb els vostres fills, no em cansaré de dir-vos-ho. Els xiquets van arribar a casa plens d'arraps, cansats però amb ganes de comptar als companys d´escola on havien estat amb els seus pares i amics.

Quan acaba el barranc Malo, ve una senda prou amagada que el nostre GRAN guia Joan Pons, no dubtà ni un sol moment per a dir, PER ACÍ. La pujada de la senda que dóna al camí forestal és molt pronunciada acabant amb les poques forces que els quedaven a alguns (NO ALS XIQUETS).

Dalt ja en el camí forestal ens quedava l'ultim repte i pel qual estavem allí, PUJAR AL PIC ESPADÀ. Perquè no ens retardaren la pujada ens deixarem baix als xiquets i amb ells, es van quedar alguns pares i mares.

Pugarem, (que per a això havíem anat nosaltres els que anàvem a córrer) Pepe ferri, Pepe Alarcón, Pepe Sala, Julio, Joan Pons,Reyes(no esperavem menys d'ella) i jo. Reyes la nostra fotògrafa oficial intenta traure temps per a vindre amb nosaltres a les carreres on més representació de la polseguera hi ha, gràcies a ella no hem d'esperar que l'organització publique les seues fotos, amb ella les fotos estan segures.

Sabíem que Reyes, era una gran esportista i el dissabte va donar fe d'això. Vam començar la pujada al pic a un ritme fort fins al moment en què Joan no anava al capdavant i vam perdre la senda, CAMP A TRAVÉS, sense senda, més fusta encara, arri burros.

Al final de la correguda, passarem un dissabte en família i amics, gaudirem de la natura i practicarem esport, que més volem?, perquè demanar més és quasi, quasi, abusar.

Fotos Reyes:

Salut i muntanya