LA POLSEGUERA D'ALCÀNTERA

Comentaris de carrera tinc pocs però tots semblants: "la mare que els va parir quines rampes", "feia a una bascorra de por".

Es tractava d'una típica carrera de la canal de Navarrés, 8 quilòmetres, carrera a 2 voltes en circuit semiurbà i amb rampes curtes i dures. El primer dels nostres a entrar va ser Pepe Alarcón que sabent com li senten les pujades s'enrecordarà del tio que va fer els carrers de Bolbaite.

A pocs minuts darrere de Pepe va entrar Fernando, a este si li agraden les pujades. A tots els muntanyencs els agraden les pujades però crec que li agraden més les baixades (intel·ligent Fernando).

Juan curiós polseguer va igual cap amunt que cap a davall, pel que s'ha vist té una velocitat establida en les seues cames ," i el tio no falla, com una maquineta de cosir."

Que dir de Carlos té més moral que Antoñita Piñuela. Patint patint, les fa totes no es deixa ni una i ultimament s'apunta sempre com el que és un "POLSEGUER."

A Antella el grup de polseguers va ser prou més nombrós. Els grans protagonistes van ser els xiquets de l'escola que van donar un punt de qualitat i color a l'event. Els grans van estar representats per Martí, Vicent Mompó, Moisés, Vicent, Pepe Alarcón, Pepe Ferri, Agustí, Angel, Ricardo, Javi, Juan, Carlos, Jesús i jo.

No se si em deixe a algú, si m'ho deixe que em disculpe, segurament no el vaig veure a causa de la calor que feia per la part que no corre l'aire en la serra d'Antella. En un principi algú va dir: anirem a rodar tots junts, com si d'un entrenament es tractara.... si que t'ho creus!.

Van eixir davant sense ser vistos, Vicent Mompó, Pepe Ferri i el nostre Ricardo que utilitzant la seua tècnica de "bòlido" es va posar al capdavant. Vicent Mompó que de "gossa vella" està passant a ser el, "fibrao" de lo fi que està. Pepe Ferri eixint de la lesió es vol provar encara que li falta fons.

En el grup més nombrós Pepe Alarcón va fer la gràcia de quan portavem correguts uns 500 metres va esprintar com si ho perseguira un Lleó, i ZAS.... a prendre per sac el grup. Martí, Moisés, Vicent i jo eixirem com un moll darrere d'ell, que es va veure obligat a seguir fins que va arribar la primera pujada que va rebentar com si ho haguera xafat un elefant.

Per darrere el grup anava més compacte, encara que a poc a poc es va desfer. Jesús comenta que després d'estar sense eixir un mes, la carrera li va parèixer literalment un infern, el nostre "Kornan" es va convertir en "Acorralat", en tota la muntanya no hi havia aire suficient per a que Jesús respirarà. Javi es va reservar tant que no li va paréixer dura, paraules d'ell s'esperava un poc més, no serà que anava entretingut mirant el paisatge?....... ho investigarem si trobem fotos, pillet. Juan estava al seu poble i inclús estant lesionat, va fer més del que va poder.